Una visió del Sant Roc arenyenc (article per a no arenyecs)

El 16 d'agost a Arenys de Mar es celebra la diada de Sant Roc, un Sant originari de Montpellier, França, que pels voltants del segle XIV es va dedicar a curar la peste a Italia.

Al final del segle XVI, la peste va causar moltes morts arreu de la peninsula. Els vilatans d'Arenys de Mar van fer la prometença a Sant Roc de que si erradicava la peste de la villa, cada anys li farien una festa.

Sant Roc va complir la seva paraula, i els arenyencs, any rere any anem complint la nostre prometença, fent el Vot de Vila.

Els macips s'encarreguen de recòrrer el poble amb les seves almorratxes carregades d'aigua de colonia i engal·lanades d'alfàbrega, ruixant a tort i a dret, matant així qualsevol resta de peste que pogués quedar. Els arenyencs el obrim les nostres cases per rebre la seva benedicció, i els regalèm amb algún euro, menjar i beure.

A la tarda, després de la missa de les set en honor a Sant Roc, es balla la Dansa d'Arenys. Tant llarga, tant avorrida, però que els habitants de la vila i els foresters no deixen un raconet lliure a la plaçeta de l'esglessia, per mirarla. Finalitzada aquesta, els macips continuen ruixant al public, causant la perplexitat dels forasters que no coneixen aquesta nostre tradició.

Es la festa major petita, el vot de vila. Una altre cosa que fa d'Arenys de Mar una vila única, peculiar i interessant de coneixer.

La web oficial de Sant Roc d'Arenys de Mar: http://arenys.org/stroc/index.html

Lo +

Un regal de la millor

Prou!

http://www.miquelquintana.cat/la-fiesta-nacional-ja-no-forma-part-de-catalunya/

Lubbock (Texas)

Caram, 55 visitants ja al meu bloc (CAT).

Com que tinc instal•lat el mapa de Feedjit, puc saber de o em venen: A part del catalans, l’han visitat de Madrid, de A Coruña, de les illes Canàries, però a més d’Andorra (@PilarZ, estàs controlada), de Moscow i de la Lubbock, que és una ciutat ubicada al Comtat del mateix nom, a Texas, Estats Units d'Amèrica, de 212.169 habitants segons el cens de l'any 2006 i amb una densitat de 704,7 per km². Lubbock és la 87ena ciutat més poblada del país. Es troba a uns 800 quilòmetres per carretera de la capital de l'estat, Austin. L'actual alcalde és Tom Martin.

Quin cony de despistat i com, pot haver arribat al meu bloc sense substància i que no em complau ni a mi mateix? El rus encara, perquè es deu avorrir  i anar tot el dia begut com fan en aquest miserable pais de meuques, borratxos, mafiosos i assasins.

Es graciós, perquè el visitant de Canaries ha visitat l’article “L’experiencia castellera”, coi!

Si no fossin per aquestes petites alegries no tindria raó de ser mantenir un bloc.

Col·laboració de Wikipedia

Les vegueries, una vella reivindicació

Extret de http://www.eldebat.cat/cat/notices/2010/07/s_aprova_la_llei_de_vegueries_73190.php, com a aportació de @dadma2010

Aquest és un intent de desfrivoltizar una mica el meu bloc i incloure aportacions de caire històric, politic, social i cultural. I aprofitant que avui es sotmet a aprovació al Parlament la llei de vegueries, faig ressó del fet.

_________________

L’organització territorial en vegueries és una de les més velles reivindicacions del catalanisme, ja des de la divisió d’Espanya en províncies, de 1833, i amb especial força a partir de finals del segle XIX. Les vegueries, d’origen medieval, van ser presents a Catalunya –amb noms i nombres diversos– fins al decret de Nova Planta del 1716, després de la Guerra de Successió. Projectes de divisió en nou, vuit, set i sis vegueries han estat sobre la taula durant la II República –que va aconseguir implantar-les ja en guerra, des d’agost del 1936 fins a la victòria franquista–, i des de la recuperació de l’autogovern. El projecte va agafar més força a partir de la publicació de l’anomenat informe Roca, el 2001, i de l’arribada d’ERC al Govern el 2003.

L'experiència orgànica

Original al bloc dels arenyautes, a http://www.arenyautes.cat/content/lexperi%C3%A8ncia-org%C3%A0nica

Ja no se quan de temps ha passat des que ens el varem trobar a la porta de casa, com la cistelleta que ha deixat de cigonya. Tot marró, amb aspecte innocent i desprotegit. Acompanyat únicament per dos paquets de bosses blanques d’un tacte acaronador. Havia arribat l’hora, ja anunciada de: l’experiència orgànica.

M’imagino que quan els també anunciats educadors ambientals van passar per casa, per tal d’introduir-nos en aquest món del reciclatge, no hi devíem ser. Llàstima.

Ara ja en queden ben poques d’aquelles bosses blanques tant xules. Testimoni d’una activitat ecològica i socialment respectuosa.

Al començament es ho varem mirar amb cert escepticisme. Com a bons arenyencs setciències ho varem qüestionar, però no va resultar difícil començar a separar el que era orgànic del que no ho era. Vaig tenir certs dubtes que de seguida es van aclarir mitjançant un contundent clatellot: “la punta de fuet, amb grapa i cordill, és o no és orgànic?”.

Ara ja és un costum. Fins i tot el fràgil cubell marró ha trobat lloc fixa entre la caixa de detergents i estris diversos de neteja i el supercubell de tota la vida, on van a parar coses no orgàniques i les puntes de fuet, amb grapa i cordill.

La bossa del supercubell ara pesa menys, i veiem com les restes de tomàquets, peles de patata, esclòfies de pipes, closques de musclo, sobres de verdura, el fetge del pollastre que acabem no menjant (mai), i un llarg etcètera de coses de les que acaben fent pudor, si no te’n desfàs, s’acumulen al cubell marró, fins que arriba l’hora d’anar al seu contenidor corresponent.

Però “oh desil•lusió”! quan obrim la tapadora accionada per pedal del cubell gros de la fracció orgànica: mai, gairebé mai, hi ha res. No puc evitar emetre un “collons”! d’impotència. “Els meus veïns no saben gaudir de separar la fracció orgànica”.

No ens enganyem, veritablement l’aportació que representa aquesta separació de la fracció orgànica personalment ho trobo, com tants altres, un acte simbòlic, i perquè no, de respecte als grups que, de mena, recolzen la tasca mediambiental. I al Sr. Ponsarnau que va lluitar-hi per la seva implantació.

Tantmateix em sembla un acte un xic hipòcrita per part de qui fa servir la recollida selectiva com un triomf, quan es permeten altres actituds obscenament insultants en contra del medi ambient i de l’entorn.

Aviat haurem de comprar més bosses per la fracció orgànica, que són més cares. No han sobrat??

En Quevedo

A la vida t'emportes desencisos i desil·lusions. Sovint ignores les obvietats i coses que ja saps per no endur-te males sensacions. Però avui ja no ho he puc ignorar més: Quevedo era anticatalà. Amb frases seves com En tanto que en Cataluña quedase algun solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra i en AQUEST article que un company, amic de desencisar-me i fer-me donar de bec contra la crua realitat m'ha passat, queda palès. A continuació quatre ratlles:

La vida de Francisco de Quevedo y Villegas, famós autor castellà del barroc i de la frase que encapçala aquest text, discorre entre el 1580 (Madrid) i 1645 (Villanueva de los Infantes, Castella la Nova). Visquè i fou un dels protagonistes destacats de l'escalada dialèctica i, finalment, armada entre castellans i catalans en temps dels greuges expressats per les institucions catalanes arran de la vulneració sistemàtica de les Constitucions del país per part de la monarquia de Felip IV. Aquesta, d'altra banda, era una actuació no gaire allunyada de la practicada pel seu pare, Felip III, i pel seu avi, Felip II, la cosa no venia de nou, doncs, als catalans de l'època. Sí que és veritat que en aquells inicis del segle XVI s'hi afegia una altra guerra entre les monarquies espanyola i francesa, cosa que comportava l'allotjament permanent de milers de soldats dels terços castellans en cases d'arreu del país i intents de mobilitzar forçadament lleves catalanes, vulnerant els privilegis de la terra, a més, del saqueig a les finances del país. Aquesta situació acabà desembocant en la declaració de total sobirania per part de les institucions catalanes i en guerra oberta contra Castella. En relació a les motivacions que la generaren el frare agustinià Gaspar Sala resumí: “Dels reis de Castella s'ha separat Catalunya per injúries, injustícies, rompiments de lleis, privilegis”, etc. És la Guerra de Separació, o dels Segadors, (1640-1652), que acabarà amb un terrible setge sobre Barcelona i la mutilació, el 1659, del territori català, amb la incorporació a França del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya arrel del tractat signat entre les monarquies francesa i espanyola.

... més a l'article sencer de http://www.histocat.cat/

Però malgrat tot, em continua agradant Quevedo (he dit).

Poca broma amb el santoral d'avui:

Trobada de Sant Joaquim i Santa Anna (però no se a on ni perquè):

Aina, Ainona, Ana, Anabel, Anabella, Anaeli, Anais, Anayira, Ane, Anita, Ann, Anna, Annabel, Anne, Arrako, Chimo, Exuperia, Hannah, Iokin, Joaquim, Joaquin, Kino, Nana, Nancy, Pastor, Quim, Quinin, Quino, Tenestina, Ximo.

Font: iGoogle

Francament, no m'inspira un especial interés el santoral, però no deixo de trobar-ho graciós i bizarre, i per això ho postejo. M'imagino que en aquest santoral de Google s'hi podràn trobar també tots aquells i aquelles que els seus pares han volgut ser originals: Jonathans, Jennifers, Alans, Ethams (llegit "izam"), Richards, Edgards, etc. Persones amb un gran esperit nacional-espanyol.

Els Sants són gent que anys i segles ençà, s'han fet mereixedors pels seus fets d'aquesta categoria. Gent que potser han estats segles per arribar-hi. Que han estat perseguits, maltratats, martiritzats, violats, torturats, humil·liats, etc. Que han portat una vida de sacrifici, entrega cap als altres. Envers els que -Monsenyor Escrivà de Balaguer, per exemple- per dubtosses virtuts (dubtosses per mí, humildment, clar) han fet us de les noves tecnologies tipus 'Alta Velocitat' i s'han plantat sants en pocs anys, passant per beat, que deu ser com un sant, però que no ha patit prou.

Per cert, avui és el Sant de Hannah Montana.

He dit...                                                                         

Avui és Sant Jaume, però a més...

... és el sant de Cucufate, Glosinda, Jaimito, James, Jim, Jimmy, Jimy, Santiago, Valentina, Yago.

Jardi Botànic MariMurtra

BLANES

Fira Medieval 2008

HOSTALRIC

Fotografies del meu àlbum virtual de Picassa Google:





Ver mapa más grande

Avui és el sant de...

Antinogenes, Capiton, Christie, Christina, Christine, Cris, Cristina, Grata, Niceta, Seculina, Segulena, Sigolena, Soraya, Zoraida

Feliciteulos-les

Moral de l'accident

Un company que diariament m'afalaga amb diversos enllaços a articles (*), principalment de caire nacional, m'ha passat aquest fragment d'un article del bloc del Salvador Sostres que no he volgut deixar de transcriure.

No se ben be si eñ que diu es real, cert, irreverent, socialment incorrecte, o tot alhora. Jo el trobo discutible en certs aspectes... però molt propi:

Mentre el Tibdidabo fou un parc burgès no va haver-hi mai cap problema. Les atraccions eren divertides i el risc escàs. És la moral burgesa, fantàstica. Després se’l quedaren els socialistes i tot degenerà. El públic s’anà tornant més xusmós cada vegada, més quinqui; la gastronomia es tornà horrible, l’estúpida pedagogia que pretenia el parc fou un compendi de barbaritats i algunes atraccions històriques començaren a desaparèixer, com la Muntanya Russa històrica, tan inofensiva com agradable. Fóu substituïda per la present muntanya russa, sense cap ineterès ni gràcia.

Amb el nou públic, propiciat per la propietat i l’estètica socialista, tot rastre del doctor Andreu s’esvaí i s’instal·laren al parc les atraccions més bèsties, com aquest Pèndol que dissabte, fatalment, va accidentar-se. Als quinquis els agraden les atraccions salvatges. Tothom necessita emocions fortes, i els que no poden tenir-es intel·lectualment van a parcs d’atraccions o prenen drogues. O fan el boig amb la moto.

Quan puges a atraccions tan bèsties no sé si penses que poses la teva vida a preu de saldo, i que tan barata és ben normal que la mort acabi comprant-te-la.

 

 

(Es il·legal fer això? aquest articlet?)

(*) Els quals posteriorment processo, selecciono, condenso i publico si s'escau...

Experiència castellera

I aquí us deixo la meva visió dels castells i gegants de la tarda de Festa Major d'Arenys de Mar del dia 10 d’enguany.

Vaig tenir l’oportunitat d’ajudar per fer pinya, i com no, som-h!i! Una experiència única, de debò, amb els Capgrossos de Mataró (rima involuntària).

ARTICLE sencer al bloc dels Arenyautes.

     Album de fotos:

Experiencia castellera

L'ESPAI DE MI

He trobat molt maco aquest poema tant curtet d'en Miquel Martí i Pol. I l'he volgut deixar aquí:


Vetlla l'espai de mi que et configura
i així sabràs que mai no s'interposa
entre tu i jo cap llei de melangia.

No et recordo enyorós: t'estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l'ocultava.

Ara m'atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema.

Cementiri de Sinera - II

Quina petita pàtria

encercla el cementiri! Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo

res més, excepte l'ombra

viatgera d'un núvol.

El lent record

dels dies

que són passats per sempre. 

 

Espriu

Sinera - Poema últim

 
Quan et deturis

on el meu nom et crida

vulgués que dormi

somniant mars en calma

la claror de Sinera

Salvador Espriu

Sinera - Poema últim

 
Quan et deturis

on el meu nom et crida

vulgués que dormi

somniant mars en calma

la claror de Sinera

Cuando te pares

donde mi nombre te llama

quisiera que duerma

soñando mares en calma

la claridad de Sinera

Salvador Espriu

Mossen Martí Amagat

Desde aquí el meu petit homenatge a aquest gran home, que no va fer que  jo tornés a anar a missa, però al menys va aconsseguir que no m'hi avorrís. El seu aspecte, el seu posat, i la seva presencia ja emanaven pau i espiritualitat.

No vaig aconsseguir que em casés (em va tocar el seu amic el Vicari Pepe, un esser que mai envelleix; lamentable sermó), però sí va batejar a les meves dues filles i li va donar la primera comunió a una d'elles.

Realment no soc una persona religiosa. De fet soc força antireligiós, i no se m'escapa una per arremetre contra el cler. Però dintre del munt d'actes antinaturals que l'esglessia i la religió catòlica proclamen, hi ha gent que ha viscut per fer el be, i aquest home crec que n'ha estat un.

Va estar a Arenys de Mar com a Rector durant molts anys, i ara descansa en el seu retir a Banyoles.

Aquí deixo un enllaç a la seva obra literaria. 

I aquí un parell d'enllaços més que ajudaràn a coneixer el seu tarannà:

•  http://arenys.cat/node/212

• http://www.vilaweb.cat/noticia/477124/marti-amagat-redactors-document-promou-revisio-celibat-sacerdoci-femeni-lesglesia.html

Una abraçada, Martí!!

El meu bloc. | Miquel Quintana

Ho he trobat interessant de llegir, sobretot el que es refereix als hàbits, costums i no costums de lectura:

El meu bloc. | Miquel Quintana

Twitter: @miquelquintana

14 de Juliol

Coses que van passar tal día com AVUI

El nou projecte

Un quan escriu, no ens enganyèm, és perque algú ho llegeixi.

En el meu cas, i degut al meu arrelat bilingüisme, de vegades em pica per fer-ho en castellà, de vegades en català.

He deixat http://lacosameva.blogspot.com/, per expressar-me en castellà, pels despistats que hi accedeixen, i aquest, en català.

I ja està, de moment