Ahir a la tarda, a les 17:36 rebia la noticia de que el meu cosí havia mort. Des de la setmana passada que estava ingressat pel COVID19, i donada la seva edat i característiques de la malaltía (s'havia enredat amb un infart cerebral; una cosa rara), la cosa no pintava be. L'endemà mateix de que la meva cosina m'ho comuniqués, ja em va dir que havia empitjorat, i que era qüestió d'hores el seu traspàs (es collonut aquest eufemisme de 'morir-se', que sona a canvi de propietari d'un negoci). Però van anar passant les hores i els dies i semblava que s'estabilitzava, i per tant la meva cosina va optar per informar-me quan hagués algún canvi significatiu. Jo li enviava algún WhatsApp per preguntar, però ahir, després de la meva classe d'anglès vaig obrir l'aplicació per veure què hi havia de nou, i a les 17:36 m'apareixia, com una fiblada al pit, la noticia de la seva mort.
El meu cosí era l'únic cosí que tenía per part de pare i amb qui manteníem certa relació. Era una persona molt notable. Va estudiar molt i va tenir molt èxit a la vida. Persona molt religiosa. Ell em va aconseguir la meva primera feina, i a partir d'aquí ja vaig anar tirant tot sol a la vida ('el empujoncito'). Coses per retreure? ja ho vaig fer ignorant-lo absurdament durant molts anys. Uns retrets dels que probablement mai va ser conscient, però no em donava la gana trucar-lo Em comunicava a través de la meva cosina.
Amb la merda aquesta de les pandèmies en general i del COVID19 en particular es posen a prova els sentiments i l'empatia de la persones. Mentre és lluny no hi ha problema, i la hipocresia queda com més diluïda. Un cop s'acosta al teu país, la teva comunitat, provincia, comarca, poble... Cada vegada t'ho vas prenent més seriosament, però així i tot et creus inmune al dolor i a la malaltia. Be, hi ha gent per tot. Fins i tot gent que s'ho creu això de la solidaritat, i t'inunda el WhatsApp amb parides. Ara fa una estona, hi havia una oferta molt bona de maduixes solidaries.
El grau de dolor per la seva pèrdua és petit, no mentiré, però el grau de pena és gran. No diré immens, sino gran.
És difícil de gestionar aquesta pena. Ara m'agrada quedar-me sol, estirat al sofà, en silenci, amb musiqueta de fons molt fluixa, i que la pena faci 'xup xup'. Un 'xup xup' lleu, apenes perceptible. I deixo que l'egoisme i la ignorancia envers la gravetat del que està succeint, tornin a ocupar el lloc que li havien deixat a la pena.
