Viatge amb La Sardineta

Després d’aquests mesos emmagatzemats al meu disc dur, no he volgut deixar passar aquesta tarda de diumenge: he seleccionat els fragments més adients per aconseguir els no més dels 15 minuts que sembla que Youtube deixa posar de vídeos. He afegit els crèdits cutres, i aquí teniu la meva vivència amb el CARRILET d’Arenys de Mar, conegut com La Sardineta.

Una experiència en la que hom posa una mica en risc la integritat física. Es podria qualificar com “activitat de risc; sense cinturons de seguretat i desafiant el trànsit de la N-II i de la 3ª platja. Però ens ho varem passar pipa. Segur que ja ho heu pogut veure, i els agosarats viure-ho. Una passejada per Arenys de Mar amb especial “hincapeu” a la platja del Cavaió (que deu ser un cavall gros o que els te grossos), i passada de “rasquis” per l’alambí.

Aquestes imatges nefastes han estat gravades amb la màquina de fotografiar digital en mode vídeo. Una Olympus MU700, o sigui, un aparell senzillet. La mateixa càmera amb la que vaig gravar el Flashmob d’Arenys de Mar de l’MFreixes’ Team.

Dedicat a tot el poble d’Arenys de Mar i especialment a aquells/es que fan que a l’estiu tota cuca pugui viure i divertir-se.

Es pot veure també a: http://www.arenyautes.cat/content/viatge-amb-la-sardineta

28N

La barana bretolitzada del Xifré

Faig servir el mot “bretolitzar” perquè la paraula brètol l’he llegit molt darrerament. Es el que abans es deia “mal parit”, cabró”, “gamberru” o fill-de-dona-que-du-a-terme-pràctiques-sexuals-a-canvi-de-diners.

Ja està be amb el llenguatge socialment correcte!

Doncs això, que passant per devant de Xifré et trobes que encarà està la cosa com es pot veure a les fotos. Potser estan esperant que passi el pèrit.

Semblen les ruïnes d’Empuries, o el Foro romà. Una gran sensació de deixadesa.

El que s’hauria de fer és canviar el material, que aquest és una porqueria. Avui dia, que tot es construeix pensant en el brètols. Tenint la paraula vandalisme a l’ordre del dia, fan posar columnetes de mantega, de la señorita Pepis. Au va!!

La cosa ja comença a fer pudor.

L’Agenda, baluard de la moderació de l’statu quo arenyenc n’hauria de fer ressó, si no l’ha fet ja.

L'òxid de l'alambí

Ja feia massa dies que ho veia per continuar sense dir res.

Doncs a l’alçada de certa insigne papereria del poble… al costat d’aquella ferreteria on no pots entrar perquè sempre és plena de gent.

Doncs a l’altre banda hi ha el famós i controvertit alambí. Si, aquell aparell en altres temps utilitzat per la destil•lació del Calisay u altres productes de la gama d’espirituosos Mollfulleda, mitjançant un procés d'evaporació per escalfament i posterior condensació per refredament.

I ha passat el que havia de passar, el que tants setciències ja haviem vaticinat: el pobre alambí comença a presentar indicis d’oxidació, aquell procés electroquímic pel qual un ió o àtom perd un o diversos electrons.

Però que dic jo “indicis”!; està oxidat. I em fa mal a la vista, igual que us en fa a tots vosaltres que esteu llegint això. Jo el veig cada matí.

Com a mostra, unes fotos.

Doncs vejam si es posen les piles els que se les han de posar. Tot te solució, encara que val calers.

Si s’hagués previst alguna mena de tractament de protecció antioxidant, això no hagués passat tan aviat. Tot s’acaba oxidant. Fins els ossos, fins el monument a la Puntaire.

I que us pensàveu, que el coure no s’oxida, que aquest metall de transició, de coloració rogenca i brillantor metàl•lica que, juntament amb la plata i l'or, forma part de l'anomenat grup 11 de la taula periòdica, caracteritzat perquè són els millors conductors d'electricitat, no es rovella. Doncs si.

I ara, aprofitant que parlèm d’oxidació, us diré que el foc és fruit de la reacció química d'oxidació violenta d'una matèria combustible. Dita reacció és exotèrmica, i despren l'energia de la reacció en forma de calor i llum.

En qualsevol cas espero que cap partit de la oposició faci servir aquest fet per culpar al govern actual de la crisi que estem patint. "Espero que se ahoguen en su propia mierda", que diria l’estimat Rubianes. No per res, és que ara m’he enrrecordat. Ostres...

I si passa res, doncs ja sortirà a l’Agenda.

La propera: la barana bretolitzada del Xifré.

To be or not to be (del RACC) - Fets quotidians

Per a mi va formar part d’una transició. Casar-me i formar una família. Autonomia, cotxe propi, vivenda pròpia feina estable, i... fer-me soci del RACC. El meu pare ho era i ho veia com un complement imprescindible per una bona estabilitat.

(Sona xorra i ho exagero, malgrat que hi ha una petita part de realitat).

I van passar els anys.

Ja feia uns quants que ho volia fer. A principis d’any venia un càrrec desagradable que cada vegada pujava més. I amb el canvi a l’€ la sensació de que estava pagant per no res es va multiplicar, igual que va passar amb molts productes de consum de dubtosa necessitat. Però aquest any ha estat el definitiu: m’he donat de baixa del RACC.

I ara que ho penso, he estat ruc de no haver-ho fet abans. O potser he estat ruc de no haver sabut esprémer el suc del munt de desconeguts avantatges que representava ser-hi soci. Però crec, pel que he pogut percebre, que el que volen és reduir la quantitat de socis, a base d’una espècie de mobbing al soci. A los hechos me remito:

Vaig optar per fer servir els serveis del Club per renovar el permís de conduir. Correctíssim servei de recollida de la documentació, però el “provisional, que havia de venir en 1 setmana, em va arribar el mateix dia que el definitiu per part de Trànsit: 2 mesos. I a sobre, dede’l RACC em van dir que era culpa de Correus. La seva carta, contenint el provisional estava datada de feia 4 dies.

Vaig presentar una queixa per escrit.

Encara és hora de rebre una disculpa.

Al cap d’uns dies... un mail amb el meu saldo de punts.

Una altre vegada vaig concertar cita amb el pèrit i el pèrit no es va presentar. Desde’l taller el van trucar directament i no tenia cap avís. Al RACC li van donar la culpa a la companyia.

He esperat a aquest passat mes d’Octubre per tramitar la meva baixa. Vaig trucar i em van facilitar una adreça de correu electrònic: els havia d’enviar el meu DNI escanejat i un breu escrit on manifestés la meva voluntat de donar-me de baixa. Cap pregunta, cap inquietud.

L’altre dia vaig rebre una trucada del RACC al mòbil,. “Ostres”, vaig pensar (només “ostres”). Però oh desil•lusió, els molt gamarussos em volien entatxonar una línia de mòbil de la ruïnosa xarxa de telefonia que han creat. A la tele-operadora que em va trucar no va semblar afectar-li el fet de que m’havia donat de baixa. De fet em va preguntar si realment estava decidit a donar-me’n de baixa. “Oh si, i ara més encara”.

Avui he rebut un e-mail del “Club” oferint-me assegurances.

Jo, per si un cas ja he donat avís a La Caixa (aquesta gran entitat abocada al servei al client...) perquè no atenguin rebuts de Club.

No se si és que hi ha molta precarietat laboral a aquesta empresa o si la gestiona algun ex-empleat de la Generalitat.

Però ja paro.

La propera entrega: ROMAUTO, un gran taller Nissan, o... els fulls de reclamació, ni per eixugar-se.

Ostres... no se si m’estaré buscant problemes.

I per cert, per fuets, els de Can Duran!

Anaïs - Noies dolentes

Aquests dibuixos els vaig comprar al Saló del Manga de 2009 i els tinc penjats al meu depatx a casa. M'agraden molt. Clica a sobre per fer-les grans.