El coll de botella de Sant Vicenç

Un lloc mitic aquest, el del coll d'ampolla del semàfor de San Vicenç de Montalt, a Les Ànimes. 

Des de que el trajecte per la majoria d'autopistes de Catalunya va romandre gratuït, el pas pel molt maleït semàfor de Sant Vicenç ha deixat de ser aquell focus de tensió degut al coll d'ampolla que es formava al passar d'un a dos carrils. Ara la gent ja tira per l'autopista, tret que no s'hagi de moure per la zona.

Han estat molts anys de patir aquelles cues, que sovint, i sobretot els caps de setmana, s'allargaven fins al començament del pont de Caldetes; gent que reivindicava, cap de setmana rere cap de setmana el "no serèm moguts", i se'l menjaven amb papates, o amb meló.

Tot sigui dit, jo preferia pagar el peatge, tret que no fos estrictament necessari agafar aquella ruta. De vegades em ficava pel mig de Caldetes, per anar a petar ja al final del pont, i m'estalviava uns minuts de cua, peró el coll d'ampolla me l'havia d'empassar.

Era el punt aquell en que els dos carrils es tornen un de sol i es produïa l'estira i arronsa dels conductors (i conductores) que es colaven o que no deixaven passar, i que sovint es convertia en una emprenyada ben calenta.

Ara ja és història, i s'esta produint el que s'anomena  la pacificació de la N-II, cosa que ja està generant controvèrsies i desacords de la població, com no podia ser de cap altre manera.

Ahir en parlaven, a les noticies, però sembla que l'obra grossa de pacificiació arribarà només fins Mataró, des del Barcelonès.

Ara toca la pacificació de les autopistes, i empesacar-se-la per reduir l'index de sinistralitat i cues consecuència de altres pacificacions. Creieu que algún cop podrem viure en pau?

Deixo marcats, en blau, els punts conflictius d'aquest antic punt fosc de les nostres carreteres.

La mort mai benvinguda

Ahir a la tarda, a les 17:36 rebia  la noticia de que el meu cosí havia mort. Des de la setmana passada que estava ingressat pel COVID19, i donada la seva edat i característiques de la malaltía (s'havia enredat amb un infart cerebral; una cosa rara), la cosa no pintava be. L'endemà mateix de que la meva cosina m'ho comuniqués, ja em va dir que havia empitjorat, i que era qüestió d'hores el seu traspàs (es collonut aquest eufemisme de 'morir-se', que sona a canvi de propietari d'un negoci). Però van anar passant les hores i els dies i semblava que s'estabilitzava, i per tant la meva cosina va optar per informar-me quan hagués algún canvi significatiu. Jo li enviava algún WhatsApp per preguntar, però ahir, després de la meva classe d'anglès vaig obrir l'aplicació per veure què hi havia de nou, i a les 17:36 m'apareixia, com una fiblada al pit, la noticia de la seva mort.

El meu cosí era l'únic cosí que tenía per part de pare i amb qui manteníem certa relació. Era una persona molt notable. Va estudiar molt i va tenir molt èxit a la vida. Persona molt religiosa. Ell em va aconseguir la meva primera feina, i a partir d'aquí ja vaig anar tirant tot sol a la vida ('el empujoncito'). Coses per retreure? ja ho vaig fer ignorant-lo absurdament durant molts anys. Uns retrets dels que probablement mai va ser conscient, però no em donava la gana trucar-lo Em comunicava a través de la meva cosina.

Amb la merda aquesta de les pandèmies en general i del COVID19 en particular es posen a prova els sentiments i l'empatia de la persones. Mentre és lluny no hi ha problema, i la hipocresia queda com més diluïda. Un cop s'acosta al teu país, la teva comunitat, provincia, comarca, poble... Cada vegada t'ho vas prenent més seriosament, però així i tot et creus inmune al dolor i a la malaltia. Be, hi ha gent per tot. Fins i tot gent que s'ho creu això de la solidaritat, i t'inunda el WhatsApp amb parides. Ara fa una estona, hi havia una oferta molt bona de maduixes solidaries.

El grau de dolor per la seva pèrdua és petit, no mentiré, però el grau de pena és gran. No diré immens, sino gran. 

És difícil de gestionar aquesta pena. Ara m'agrada quedar-me sol, estirat al sofà, en silenci, amb musiqueta de fons molt fluixa, i que la pena faci 'xup xup'. Un 'xup xup' lleu, apenes perceptible. I deixo que l'egoisme i la ignorancia envers la gravetat del que està succeint, tornin a ocupar el lloc que li havien deixat a la pena.

Soliloqui d'un coixinet

Aquesta fotografia pertany al coixinet de l'skate de l'skater que vaig recollir l'altre dia fent autoestop perquè havia caigut quan anava a agafar el bus i el va perdre i aleshores arribaria tard a l'empresa que esta prop de la meva on treballa en pràctiques i no li paguen ni un duro encara que després baixa per la carretera amb l'skate però ha d'anar molt en compte perquè els cotxes van molt boixos i li dic que el boig és ell per arriscar la vida fent això de baixar la carretera amb monopatí encara que ja te vint anys.

Quo badis vedella?

Com una galleda d'aigua gelada ahir em va arribar la noticia directament d'en Juanito, en Joan Mas, dels germans Mas de la vedella, de la plaça del mercat d'Arenys de Mar:

Poc temps despres que el seu germà, l'Albert, agafés la jubilació, en Joan també plega, i amb ell, la parada de vedella dels germans Mas.

On anirem ara a comprar la vedella a Arenys de Mar?. La fi de la vedella de valor afegit, amb tot luxe de detalls i simpatía.

Operació "VALLBONA DE LES MONGES"

Vista de Vallbona i el Monestir - Capvespre

El regal del meu 54è aniversari havia de ser, si o sí, un cap de setmana de recolliment a la Hostatgeria del Monestir cistercenc de Vallbona de les Monges. Encara que el terme recolliment l'utilizi d'una manera poc acadèmica.

El lloc està situat a la comarca de La Segarra, a la provincia de Lleida a menys de 200 km de Barcelona. Agafant la A2 hi arribes en un tres i no res. Agafa la sortida de Bellpuig, i no la de Tàrrega, com en Google Maps suggereix. Direcció Arbeca i de seguida trobaras les indicacions que et porten a tant il·lustre contrada.

Els voltants, al mes de juny de 2015 es presentaven en forma de camps de blat i ordi en procés de sega. Amb una temperatura que rondava no menys dels 30ºC a mig matí i que al migdia assolien el 32ºC l'aire condicionat del cotxe es valorava altament.

Teniem prevista l'entrada a la Hostatgeria a les 12:15, cosa que de bon principi s'em feia dificil d'assolir. I, efectivament, a les 13:15 premíem el timbre de l'interfono. La flexibilitat, hospitalitat, comprenssió i bona disposició de la Germana Sara envers la nostre impuntualitat va representar haver-nos d'esperar una raonable 1/2 hora fins que la comunitat de monges acavaba el seu àpat del migdia.

La primera sorpresa va ser veure que la Germana Sara era una monja de no gaire més de 25 anys, alta, somrient i amable, posada del seu hàbit, que en un tres i no res ens va informar dels horaris, accessos i bones pràctiques de la hostatgeria.

La segona va ser veure que la hostatgeria era una part del monestir, reformada feia tres anys, on es barrejava amb càndida harmonía la modernitat amb uns trets de benèvola d'austeritat.

L'habitació (a nosaltres ens va tocar la nº 5), que donava a la plaça ens donava una vista privilegiada i la companyía desinteressada de les orenetes i el seu ball foll volador. Just a sobre de la finestra tenien els seus nius.

Passadissos, distrubuïdors, sales i els diferents indrets de l'hostatgeria estaven finament guarnits de mobles antics, quadres d'escenes religioses, que combinat amb la modernitat de la decoració transmetia sensació de benestar.

El cap de setmana que varem triar, segons ens van dir, havia estat especialment tranquil respecte al que ja de per sí ho sol ser. Va coincidir amb la final de la Champions on, sembla ser, el Barça va guanyar al Juventus i es va fer amb la copa i el reincident triplet que omplí d'orgull als culers de mena.

Tampoc és cosa d'anar un cop al mes, però sí un cop a l'any per tal de gaudir de la pau i aquella mica d'espiritualitat que tots portem a dins.

El claustre del Monestir

Aquí deixo unes imatges de les que valen més que mil paraules. Del munt de fotografies que vaig fer i de les que us deixo un record.

Un gran record de la familia de Tarragona, de la Ester, la botiguera, amb la que varem compartir taula al primer àpat: cigrons amanits amb herbes i conill a la cassola, dels fogons de la Germana cuinera. Gran record de la Germana Sara i de les orenetes balladores.

Sala d'estar

ALBUM

La pena de mort: modalitats d'execucions

Les nits d’insomni són refumudes. Venen un munt de coses al cap. La passada nit em van passar pel cap les diverses modalitats d’execució per pena de mort que conec, i pensava en quina seria la que triaria per a mi, si pogués.

Fa unes setmanes, a la sèrie Mentes Criminales (crec), sortia al començament l’execució d’un tipus, un assassí en sèrie. I va triar (sembla que hi havia la opció), ser executat per escamot (traducció normalitzada de “pelotón”) d’afusellament. Vaig pensar que si fos al cas, jo triaria el mateix. A l’episodi es veia el paio, amb caperutxa, i una cartolina amb una rodona vermella a l’alçada del cor, per assegurar el tret (mai més ben dit). L’escamot el composava poca gent: tres o quatre persones. M’imagino que la mort deu ser força ràpida, donat que l’escamot el deu composar tiradors experts. I la distància tampoc era  de concurs, com vaig poder apreciar. De bones a primeres es deu sentir cert dolor, en les petitíssimes fraccions de segon que el cervell percep i somatitza el dolor. 

Fent inventari de les diverses modalitats d’execució, recordo:

1. La injecció letal.- Última moda. Segons he vist a alguna pel·lícula, no és pim-pam. Es passa malament. He vist diversos escenaris i maneres d’aplicar. Tant manualment en una sala, com una cabina del tipus cambra de gas, totalment automatitzat.
2. L’esmentada cambra de gas.- També es passa malament, i hi ha el mite de la olor a ametlles amargants. Encara que potser amb els avenços tècnics i tecnològics s’ha solventat aquest aspecte, i potser la mort és més ràpida. Diuen que la mort per gas és dolça (et quedes adormit), però la relativa al gas domèstic. El tristement popular genocida Adolf Hitler, en va fer us de manera massiva
3. La forca.- Lenta, encara que de vegades fan us d’un personatge, que l’època medieval catalana en deien “estiracordetes”. Es tracta d’un ajudant del botxí que estira del condemnat per tal d’accelerar la seva mort i estalviar-li temps de patiment. Si no, és una mort que s’allarga a arribar. Es força conegut i difós que l’executa’t ejacula durant l’agonia.
4.  La cadira elèctrica.- Si heu vist “La milla verde” veuríeu que en el casquet que li posen al condemnat li col·loquen una esponja xopa d’aigua amb sal en contacte amb el cap afaitat, per tal de facilitar la circulació del corrent elèctric. Mort convulsa...
5. La guillotina: Ha de ser ràpid, però a més de desfasat, brut i aparatós. No vull ni saber sobre la fugaç sensació de tenir el cap separat del cos. Sensació que t’emportes si o si. Ja no es porta (crec), tret dels països àrabs que utilitzen, alguns, la modalitat del degollar. Vaig poder veure un video que corria per Internet de uns jihadistes que degollaven a un periodista occidental. Està inspirat en un instrument ja utilitzat per a la pena capital a Escòcia durant el segle XIV. Va ser proposat l'any 1789 per Joseph-Ignace Guillotin (1738-1814) a l'Assemblea Nacional de França per a les execucions sense dolor. Del seu cognom ve el nom de guillotina.
6. El garrot vil, molt popular a Espanya, consisteix en un collar de ferro que per mitjà d'un cargol estreny el coll del reu fins a provocar-li la mort per asfíxia, alhora que el pot arribar a desnucar. La variant denominada catalana, inclou un punxó de ferro que penetra pel clatell i destrossa les vèrtebres cervicals del condemnat (font: Wikipedia). A la pel·licula “Salvador” (basada en la vida de l’activista autònom català Salvador Puig i Antich) s’hi pot veure la seva aplicació.

Un tret comú durant les execucions és que hi ha gent que mira. I el neguit del condemnat de  rebre l’indult a l’últim moment. La trucada. Una altre tret comú i que he pogut veure a alguna recreació cinematogràfica és que a l’executable li posen bolquers, cosa d’agrair per part dels funcionaris. Ells no en tenen cap de culpa, encara que podrien negociar un “plus” que potser compensaria el fàstic d’haver de netejar les darreres deposicions de l’executat. Però seria més cosa del forense, o de l’ajudant, o de la gent de la funerària. Tant se val.

Organitzacions humanitàries lluiten per l’abolició de la pena de mort arreu. El país líder de les llibertats: Els Estats Units d’Amèrica és un càstig vigent actualment, contemplada en 32 dels 50 estats del país i per la justícia federal i militar.

La seva aplicació, així com els crims que es castiguen amb la mort, varien notablement segons cada jurisdicció. Alguns estats van abolir la pena capital al segle XIX o l'han suspès indefinidament. En l'actualitat, però, d'altres l'apliquen de manera habitual i han expandit el seu ús. 

Es controvertit opinar sobre la pena de mort. Únicament hem de fer l’exercici de pensar: “I si a mi...?”.

Indubtablement un article macabre. Però així m'ha sortit.

Injecció letal

Cambra de gas

Forca. Estil mussulmà, amb grues

Funcionament de la cadira elèctrica

Guillotina

Garrot vil. Model català

Escamot d’afusellament

Dansa d'Arenys al 1954 (2on reportatge)

NOT N 582 B

• NOT N 582 B