"La canción desesperada" Pablo Neruda.

Mr. Martin

Així em deia en Josep: "Mr. Martin".  I ara és mort, com si res.

Feia anys que no ens veiem. Sembla que no estava be del tot.

Mira, no m'ho acabo de creure que siguis mort.

I no em fa falta esforçar-me gaire per veure la seva cara, quasi sempre somrient, amb un somriure entre dimoniac i sarcàstic. També recordo sense no gaire esforç la seva gran humanitat física i personal.  Em sentia a gust amb ell.

Compartiem gustos musicals i per coses passades. Dinars a la masia dels àvis amb la colla de natació, o sopars a casa seva en la intimitat, o a casa nostre. Amb la Carolina i la Nuria. Però tot això ja ha quedat enrere i no tornarà més que en el record.

I de cop i volta, una noticia al Facebook, una cerca pel Google, i la fredor d'una esquela 2.0: http://www.rememori.com/488500:josep_tudon_i_blancas. 

No se fins quan es mantindrà aquesta e-squela, però m'ha fet repugnar una mica del mon 2.0. Ha tingut que ser a través d'aquest mitjà que he sapigut del teu final.

ARA JA DESCANSA EN PAU, JOSEP

però deixa'm algún disc... t'el torno quan ens veiem, allà on siguis, ...

Viatge a Itaca

.../...

És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.

Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

.../...

Els Arenyautes d'Arenys de Mar

http://www.arenyautes.cat/

A Arenys de Mar, vila marinera, gastronòmica, municipi de la comarca del Maresme i la capital judicial de l'Alt Maresme te una comunitat internautica que es diu els Arenyutes. No recordo ja quants anys fa que existeix, però ha anat evolucionant any rere anys, amb mitjans basats en el programari lliure, la qual cosa fa que els seu entorn sembli una mica obsolet.

Així i tot tens el privilegi d'un públic segur. Algú et llegeix, i no passaràs desapercebut, diguis el que diguis.

Doncs l'altre día començava a escriure un article al bloc dels Arenyautes, però em vaig aturar jo mateix perquè el to que agafava no era adequat per aquell espai.

Començava així:

Francament em passen les ganes de visitar aquest lloc, ple de politiquejos avorrits; i diràs, veste'n...

Es una opinió eh? la veritat, venia per escriure alguna ximpleria de les meves, però m'ha donat per aquí.

Ben pensat, sort tenim dels politics. Uns o uns altres vetllen pels nostres interessos. Són imprescindibles en un estat de dret els mal parits.

I... l'andromina que fa fotos de cotxes que corren massa, és d'aquest planeta. Està Fors-homologada?

Te pebrots que després d'un radar fix trampa et puguis trobar a l'andròmina de radar de l'Ajuntament.Es de fills de puta, ni més ni menys.

I les màquinetes de fer fotos que fan servir els urbans per multar... les paguen l'Ajuntament o són de propietat seva? és legal?. Clar que hi ha conductoras mal parits que més que una multa mereixeríen una patada als ous.

Multa de 500 € o patada als ous, a elegir.

Escriure desfoga

Cròniques banals (IV) - El peix emprenyat

Ja ho vaig dir, aquesta serie d'articles "Cròniques banals" els faig en un to d'humor sobre coses del poble. La banalitat també ha de tenir el seu lloc en un espai tant seriós i sovint avorrit com és aquest.

Aquest article, post o com cony se li vulgui dir el dedico a una espècie de peix protegida. Es tracta del peix emprenyat de la foto que hi ha graffitat a la planta depuradora o el que dimonis faci amb les aigues residuals aquella andròmina de l'arquitectura; sortint del pas soterrani per cotxes que va a petar a la primera platja o de la Picòrdia (nom pamplines). Lloc amb una pudor força desagradable, dit sigui de pas.

Aquest graffiti fa anys que hi és, i dic que el peix deu ser una espècie protegida perquè ningú es molesta en esborrar-lo. Clar que la zona pertany a Ports de la Generalitat, organisme, m'imagino, amb una incapacitat de gestionar coses com la gran mare La Generalitat. Ho deu manegar algún gestor enxufat i incompetent, dels molts que hi han a La Generalitat, i que ara, amb l'excusa de la crisi, es deu submergir més en la seva incomptència.

M'he quedat a gust, però crec que ho esborraré això, no fos cas... Es una opinio eh??

Personalment li he agafat apreci, al peix. Per mí que no s'esborri.

El peix emprenyat

Croniques banals (II) - La parada de taxi. Arenys de Mar

Un objecte urbà entranyable i que passa desapercebut per a la majoria per la seva omnipresència: la caixa del telèfon de l'antigaa parada de taxis, que fa anys va deixar de donar servei, a l'alçada del Capote. Ara fa de improvisat taulell d'anuncis per qui trobi la oportunitat. Ens hem acostumat a passar-hi al costat sense parar atenció.

Cròniques banals (I) - La vorada. Arenys de Mar

Feia mesos que no visitava aquest espai. No hi havia res a dir; si més no, res interessant. I continuo sense tenir res interessant a dir.

Fa anys m'enganya a mí mateix dient-me que escrivint no pretenia fer-ho per a un public, i m'enganyava, perquè tot aquell que escriu ho fa de cara a un públic més enllà de un mateix.

Després d'aquest breu preàmbul procedeixo a parlar del què venia a parlar. He pensat en fer petits articles sobre coses que veig, relacionades amb el poble, que malgrat ser banals, no deixen de ser curioses; per a mí, si més no.

Havia pensat en fer reculls, però es fan llargs i feixucs de llegir, així que els faré monogràfics. En aquest cas sobre LA VORADA DE LA INEXISTENT VORERA DE DAVANT DE L'ASIL TORRENT.
Una espècie de parany pels que voliem aparcar, i de fet l'han treta. No deu fer gaire, ja que freqüento força aquesta zona. Quina raó de ser tenia aquella vorada?

Treure-la ha estat una bona idea, de qui hagi sigut. Semblava un petit càstic per algun pecat del que érem inconscients.

Vegeu la fotografia

No trobaràs la mar

Si un dia véns a casa,
te mostraré es jardí,
un núvol que tenc al pati
i la flor de gessamí.

No trobaràs la mar,
la mar fa temps que va fugir:
un dia se'n va anar
i em va deixar aquí.

Deixaré sa feina per tu,
ses eines damunt sa taula,
tancaré bé sa finestra
i es vent no em robarà cap paraula.

Trobaràs noves flors
i fruites a la taula,
i una cançó per a tu
que fa temps que tenc guardada.

I més tard, quan te'n vagis,
serà l'hivern cada nit;
jauré en el mateix llit
amb la fredor en els llavis.

Jo vull ser rei

Joan Carles I ha sigut intervingut aquesta matinada de dissabte a Madrid per un triple trencament de maluc, segons informa la casa reial en un comunicat. El rei era a l'Àfrica per un viatge privat. NOTICIA

La "normalitat"

Estava fullejant un exemplar del mes de març d'enguany de la publicació comarcal TRIBUNA maresme, quan m'he trobat amb un article que signa en Nestor Bolomo (psicoanalista). Es titula "La psicoanalisi-II. M'ha cridat l'atenció el següent text:

La normalitat és el resultat de la norma. Cada època ha tingut la seva normalitat i hi ha tantes normalitats com cultures. Les persones no estan modelades en la normalitat: són el resultat de la seva història particular, de les seves decisions i... de la sort.

Aquest article el dedico a totes aquelles persones que es creuen amb la potestat de jutjar i decidir sobre el que és o no és normal. Crec que valdria la pena que llegissin aquest fragment, abans, i valorar la seva pròpia normalitat.

In memoriam

Si no saps que fer amb la teva vida. Si no li trobes cap sentit a res i vols tenir un futur de treball segur i ben remunerat: fes-te I.W.S. (comentari ple de fina ironia i certa mala folla).

Ahir varem celebrar el sopar de comiat de la 8ª promoció de IWS/IWP. Després de molts mesos d'estudi i d'assistència a classe, ho volíem celebrar. Aprovats o no. De les 15 persones que havien confirmat la seva assistència varem quedar 5. Menys de les meves previsions: havia reservat taula per 10. Epidèmia concatenada de raons per no assistir i fins i tot sense. Una colla de mariques tots plegats (ei, de broma i bon rotllo).

Però això ho escric en homenatge als 5 que varem quedar: Els 2 Tonis (Marí i Luque), el Pep, el Mario i un servidor. Penya que es va desplaçar des de Reus, Igualada, Sta. Maria de Palautordera, Terrassa i Arenys, desafiant a la crua onada de fred siberià, després de un dia de dur treball, cansats. Tot per tal de sublimar tant esforç consumit durant el curs, materialitzat en interminables plats exquisits, espases de llom, xoriçets, peix, pollastre, bou, vedella, amanides indesxifrables, etc. Servits per amables cambrers vinguts de paisos extranys i llunyans. Envoltats de gent feliç que celebrava altres esdeveniments. Interminables converses sobre  les infinites possibilitats dels nostres futurs. En fi, un sopar inoblidable.

La història no està escrita per covards

Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Al Moncho's de Travessera de Gràcia. 

I com a mostra, una foto:

Tot sigui dit: els cambrers no estaven per fer fotos. Pàries!