Deu

Aquest article ha sorgit d'aquest altre, publicat a http://www.arenyautes.cat.

A Deu el considero com un ent del qual la societat des de les seves formes més primitives en ha imposat, ja des de la infantesa. A tota civilització. A tots els temps, Deu és el lider espiritual i immaterial de creences i civilitzacions, i això queda de manifest en la necessitat de l’home de la seva omnipresència.

En molts casos, el Deu de torn te o ha tingut un representant físic: Mahoma, Jesucrist, etc. (de fet no conec més…). Dintre de la supèrbia de l’home a Deu se li sol assignar forma humana. I ningú l’ha vist, tret d’estats psicòtics alterats. En aquests casos s’ha arribat a veure fins i tot follets de colors.

D’aquí es desprèn un alter concepte, que és la fe: creure en el que no s’ha vist, l’espiritualitat.

L’existència i Ia promoció de Deu les gestionen les religions, que no són objecte d’aquesta resposta a aquest article. Les religions tenen normes. La seva desobediència es penalitza amb càstigs diversos. Des dels més innocents als més salvatges i sanguinaris. En el seu nom es fan guerres, es cometen assassinats i es camuflen actes molt censurables.

Per una altre banda haig de dir que en absència de la religió hi ha un buit en la presència de valors que permetin tenir una societat de convivència sostenible. I això està quedant ben patent. Llàstima oi?

L’esser humà necessita un Deu a qui agafar-se quan venen mal dades.

L’ateisme seria una altre forma de Deu.

De fet, a mí quan em venen dubtes existencials, llegeixo “Perquè no soc cristià”. Es curt, aclaridor i fàcil.

Y creó Dios al hombre a su imagen, a imagen de Dios lo creó; varón y hembra los creó.  Génesis 1:26-28